07. Obscuritat

Autoria: Ivan Lazarev

Amb aquest enteniment m’esforçaré de forma contínua per tal que cessin els renaixements en el samsara, esforçant-me per abandonar de forma permanent l’arrel, la ignorància de l’aferrament propi.

L’habitació de l’Ivan és una estança gran la finestra de la qual dóna a la plaça Ibèria, a l’est. Des de la mateixa es pot apreciar l’obra arquitectònica de l’Església de Sant Maria que és a tocar. Per la seva orientació i l’absència d’edificacions altes, la llum que hi entra és considerable, la qual cosa agrada n’Ivan. Avui, però, l’habitació és totalment a les fosques amb la persiana baixada de manera que cap raig de llum es cola.

***

Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

– Ivan… -la Kassia parla en xiuxiueigs per tal de no molestar en el cas que estigui dormint.- Puc passar?

Una afirmació se sent des del fons de l’habitació i la Kassia obre una mica més la porta per colar-se en l’interior. A palpentes la Kassia s’endinsa en la foscor després de tancar la porta, deixant darrera en Joan i en Kendo. Quan topa amb el llit, palpa amb la mà per buscar el cos de l’Ivan, però sembla que no hi ha ningú des de fa estona per la fredor dels llençols arrugats.

– Ivan? On ets? -pregunta la noi escodrinyant la foscor a mesura que s’hi va acostumant.
– Aquí…

Reseguint la vora del llit amb la mà, la Kassia arriba fins a l’altra banda de l’habitació.

– On és aquí?
– Sota l’escriptori…

A quatre potes, la Kassia gateja fins on creu que està l’escriptori però abans que la mà és el cap que se’l troba.

– Au! -es queixa.
– T’has colpejat?
– Tu què creus? -una llagrimeta li cau per l’ull dret a conseqüència del dolor, però la noi no s’atura per trobar-se amb el seu amic.- Pots allargar la mà sisplau?
– Ja l’estic allargant, però passes de llarg -riu n’Ivan.
– Seràs capullo… -riu també la Kassia.- No veig una merda!
– Et tinc!
– Ara!

La Kassia acaba de gatejar fins a seure al costat de l’Ivan sota l’escriptori.

– I què fas aquí amb tot a les fosques? -pregunta encuriosida.
– Amagar-me de mi mateix.
– Però saps on ets…
– Ja… doncs deixem-ho en què m’avorria i tampoc no estic massa lúcid…
– No hauràs tornat a…

*

– Si no vols saber una resposta millor no preguntis.
– No fotis… però si portaves molts mesos sense prendre’n…
– Ja…
– I d’on ho has tret? La darrera vegada em vas dir que ho havies llençat tot.
– Et vaig mentir.
– I creus que aquesta és la millor opció per solucionar el problema?
– Kassia, no necessito una mare.
– Doncs no sóc la teva mare, sóc la teva amiga i t’estimo; punt. Per cert, en Joan està fora i vol parlar amb tu…
– Jo no vull parlar amb ell. No t’hauràs anat de la boca, oi?
– No! Per qui em prens!?
– No cridis, que em peta el cap… Sisplau.

La Kassia agafa la mà de n’Ivan.

– Escolta… va ser molt dur quan ho vas deixar l’altre vegada, ho recordes?
– Sí…
– Jo… -la Kassia comença a plorar.- Jo sola no puc, Ivan… Vaig acabar destrossada i ara hi tornes com si res…
– No en prendré més, t’ho prometo. Només aquesta vegada… Necessitava una mica de calma…
– I com t’he de creure si m’has mentit dient-me que no en tenies més i resulta que sí…?
– Perquè jo també ho vaig passar malament fotent-te, d’acord? I no vull tornar a fer-te mal, encara que sembli que només pugui fer mal a la gent que…

Silenci.

– Què anaves a dir?
– Res.
– Digues-m’ho, sisplau…
– A la gent que m’estiiiimo…

La Kassia somriu mentre s’abraça al braç de l’Ivan.

– Ja ho saps que t’estimo, oi? -demana el noi.
– Sí… però sé que també et refereixes al Joan.
– Ja hi tornem… mira que ets pesada!

La Kassia riu.

*

– Quants t’has pres?
– Dos. Té, la caixa amb els que resten.
– En tens més caixes?
– No.
– I com sé que ara no em menteixes?
– No ho pots saber…

La Kassia obre la caixa i compta els blísters que hi ha a l’interior. Semblen estar tots. Quan la tanca, la deixa al seu costat i s’abraça amb l’Ivan.

– Aleshores, dic al Joan que marxi?
– Sí, sisplau.
– Segur, eh?
– Sí, pesada.
– M’agrada quan em dius “pesada”.
– Vaja…
– Em sembla molt entranyable.
– Com quan tu em dius “idiota”…
– Exacte.
– Són els nostres trajectes afectius…
– Trajectes afectius!

Els dos riuen.

– Gràcies per estar amb mi.
– Gràcies per deixar-me estar.

Els dos es busquen les cares i s’acaricien una estona per acabar besant-se suaument els llavis. És un petó d’amistat, profund i de gran estima que comparteixen en moments com aquest. La seva particular manera de donar-se forces en un moment on calen moltes.

– Ara torno…
– No triguis, sisplau…
– No…

Gatejant, la Kassia surt de sota de l’escriptori i voreja de nou el llit, aquesta vegada des del terra. Guarda la caixa en la butxaca i obre la porta el mínim per sortir sense deixar entrar gaire llum de fora. En Joan i en Kendo esperen pacientment asseguts en les escales de cargol que puja a les golfes.

– Com està? -pregunta en Joan al temps que s’aixeca i s’abraça a la Kassia.
– No vol parlar amb tu… ho sento.
– Tranquil·la. Ja en parlarem quan se senti amb ganes. Com està?

La Kassia nega amb el cap.

– Què li passa?
– No sóc jo qui ho ha d’explicar…
– Tens raó, perdona. No vull posar-te en un compromís. Estàs bé, tu?
– No…

*

La Kassia es posa a plorar de nou.

– Ei… -en Joan l’abraça més fort quan la veu plorar.- Tranquil·la… Segur que tot anirà bé.
– Ja ho sé… -expressa entre sanglots.

En Joan guarda silenci mentre la Kassia es desfoga plorant entre els seus braços, la cara enfonsada sobre la samarreta que sent com, a poc a poc, es cala amb les llàgrimes. Quan passa una llarga estona, la Kassia es separa del Joan.

– L’he promès que no trigaria en tornar -explica la noia.
– A dintre?
– Sí…
– Què puc fer, Kassia? Em sento molt impotent.
– Esperar.

En Joan es mira la noia amb els ulls visiblement trists, i la Kassia el torna a abraçar amb ell.

– I per tu, què puc fer, bonica?
– Esperar… -somriu na Kassia.

En Joan mira amb admiració aquella noia que coneix des de fa més de quatre anys. Recorda la nena poruga que era quan tenien deu anys i com poc a poc s’ha anat obrint com una flor fins a convertir-se en tota una dona de catorze anys valenta, decidida i tan profundament bonica. Els valors de la Kassia són admirables, nobles i forts. I la fortalesa interna de la noia encara li donen un sentit major. Sap que n’Ivan està bé si la Kassia està amb ell. I sap que ella és forta i decidida i estarà bé.

– Kassia… si necessites qualsevol cosa, sisplau, compta amb mi. Desitjo estar al teu costat de tot cor.

La noia somriu generosament i després es torna a endinsar en la foscor de l’habitació de l’Ivan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *