06. Pals a la roda

Autoria: Ivan Lazarev

Els plaers mundans són il·lusoris, no produeixen satisfacció sinó turments. Per això, beneeix-me per tal que, amb extrema precaució, eviti sempre la mínima acció indeguda i acumuli virtut en abundància.

La masia conserva dos cossos dels tres que hi havia inicialment, el cos central i el cos lateral oest. El cos lateral est va ser derruït per la construcció de la plaça Bonet i Moixí. En la planta baixa, els dos cossos (central i lateral) són independents. Així, la planta baixa del cos lateral conté l’estudi amb un accés independent a través del jardí, mentre que la planta baixa del cos central conté en un únic espai diàfan el saló-biblioteca i la cuina-menjador.

Tot el sostre va ser reformat i reforçat estructuralment per tal de poder alliberar al màxim les parets de càrrega o substituir-les per pilars metàl·lics vistos. El resultat és una combinació que guarda en part les formes pesades dels murs perifèrics amb la lleugeresa d’una estructura metàl·lica vista. De la mateixa manera, l’ambient busca el mateix equilibri entre formes i mobles antics i formes i mobles moderns. Tot i els forts contrasts, aquests s’han fet amb molta cura i reflexen una harmonia final que captiva l’atenció dels nous visitants.

***

Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

– Eh… L’Ivan no es troba bé i s’ha disculpat perquè no baixarà a dinar -explica la Kassia a l’Helena quan arriba al saló on tothom seu al voltant de la taula.
– No es troba bé?
– No… -la cara de la Kassia és prou explícita com perquè l’Helena es faci una idea per on van els trets.
– D’acord. T’ha dit si necessita res?
– Hem quedat que després de dinar tornaré per continuar la conversa que s’ha quedat a mitges. I m’ha demanat que el disculpi davant de vosaltres.
– D’acord. Si en qualsevol moment ens necessita estem aquí pel que sigui.
– Ho sap… -somriu la noia.

Quan la Kassia seu al costat del Joan aquest se la mira atentament per finalment regalar-li un somriure. La noia l’hi torna generosament i durant una estona la família Puig, amb el Kendo inclòs, xerra de forma animada. La conversa inicialment és distesa i versa sobre temes trivials per després centrar-se en preguntes culturals que en Kendo planteja en veu alta. Finalment, en Joan fa una proposta per ensenyar-li la ciutat al nouvingut extensible a la família que tothom accepta encantat.

– Es nota que has fet els deures -diu en Kendo content de l’exposició que ha fet sobre el plan pels propers dies.
– Fa temps que ho penso detingudament. Tu em vas ensenyar la teva ciutat d’una manera que em va resultar molt agradable i còmode, i vull fer el mateix amb tu. Vull que sentis Barcelona com casa teva i he pensat en ensenyar-te-la d’una manera que et pugui resultar útil sortint-me una mica dels típics llocs turístics, però sense deixar-los de banda. Tinc els detalls de la planificació en una llibreta -somriu.

*

En Kendo riu davant els esforços del seu senpai i se sent molt ben acollit i amb curiositat de tafanejar els plans que ha pensat en Joan.

– He tingut en compte algunes visites i sortides amb la família i d’altres per tu i per mi en exclusiva -explica en Joan abaixant el to de veu perquè ningú no el senti.

En Kendo riu davant les insinuacions vetllades i es delecta amb la curiositat que li provoca el voler descobrir què l’haurà preparat.

– També voldré passar temps algun dia amb la Kassia i això voldré parlar-ho tranquil·lament amb tu per veure com ho fem. No m’agradaria que et sentissis abandonat o deixat de banda…
– Tranquil, senpai. Fa molt de temps que em mentalitzo per aquest moment.
– Kendo… Sempre has estat una persona molt sincera en el teu sentir i confio plenament que si arriba el moment de compartir el que sigui comptaràs amb mi. Per mi és molt important que entre nosaltres hi hagi honestedat en tot moment i que no juguem a fer-nos l’heroi o la víctima… No m’agradaria una relació de poder amb tu.

En Kendo no pot evitar somriure davant la petició que li fa en Joan; una petició que connecta amb un dels primers moments importants quan la relació tot just començava a caminar. Durant els mesos de relació tant ell com en Joan han transitat per diverses emocions, algunes de molt desagradables, però la confiança i la transparència sempre els ha estat un aliat important per fer front a les situacions més difícils. Amb només dos anys de camí junts, el nivell de connexió i compenetració és indubtable.

*

Això, però, no sempre ha estat així. Feia pocs dies del seu primer encontre sexual quan va venir el primer conflicte emocional. Al principi la barrera cultural no li permetia en Kendo ser massa transparent amb els seus sentiments i aquesta manca d’honestedat els va portar als dos a un desencontre força dur. Afortunadament, però, el noi aprèn ràpid i disposa d’una ment molt flexible, la qual cosa el va portar a superar la seva pròpia auto-repressió. Superada la barrera van poder començar a compartir les experiències en un nivell molt més profund.

En Kendo recorda aquella situació i els aprenentatges que va fer com si veiés una pel·lícula del moment. En Joan ho va passar molt malament, ho sap, però en tot moment va tenir la paciència i la calma suficient per guiar-lo cap el seu “alliberament emocional”. Aquesta va ser la primera gran lliçó que li va atorgar a en Joan el títol de “senpai“. Des d’aleshores l’admiració del noi japonès cap el català no ha fet sinó créixer.

– Vaig aprendre la lliçó, senpai. No repetiré el mateix error dues vegades -somriu en Kendo.- Vas actuar com un bon mestre…
– No, no continuïs que ja veig per on vas…
Sensei… -diu en Kendo abans d’arrencar a riure davant la cara de l’altre.

En Joan es posa vermell com un tomàquet davant el títol de sensei i durant uns instants el riure d’en Kendo silencia la taula i tothom se’ls mira.

*

– Perdó -diu en Kendo guardant les formes de nou.
– Ets un notes -diu la Kassia de cop.
– Què? -en Kendo es mira la noia sense entendre molt bé què li diu.
– Que ets un notes -repeteix la noia sabent que no entén el significat.

En Kendo es mira la Kassia desafiant… Després mira en Joan que somriu davant la situació.

Senpai… -prega el noi japonès.
– “Donar la nota” (“ser un notes” o “fer el notes”) és una expressió que vol dir “cridar l’atenció” -explica en Joan. Com quan toques en una banda de música i dónes la nota malament. Destaca.
– Ah… Curiosa expressió… Tu també ets una notes, Kassia -somriu satisfet d’emprar aquesta expressió per primera vegada.
– Què?
– Que tu també ets una notes, dic…
– Seràs idiota!
– Kassia! -exclama l’Helena en sentir la paraulota.

En Kendo torna a riure quan la Kassia es posa vermella del tot. De nou el riure capta l’atenció de tots els comensals que se’l miren atentament.

– Perdó… de nou -diu el noi.

Quan tothom torna al seu plat de menjar en Kendo s’apropa en Joan i parla a cau d’orella.

– Sóc conscient que t’estimes la Kassia i sé que ella està per tu. No seré jo qui… Com es deia aquella expressió dels pals i les rodes?
– Posar el pal a la roda.
– Això! No seré jo qui us posi pals a les rodes… -somriu separant-se de nou i col·locant la seva mà sobre la del Joan.- Vull que estiguis bé i siguis feliç.

*

En Joan es mira la mà del company sobre la seva durant una bona estona, mentre en Kendo es mira en Joan amb ganes contingudes d’abraçar-lo. Quan el Joan aixeca el cap, els dos creuen la mirada i la sostenen per uns instants. Els ulls color mel del Joan brillen amb l’alegria que el caracteritzen. Els ulls foscos d’en Kendo expressen l’estima profunda que sent per aquell home. Finalment, els dos dibuixen un somriure còmplice i tímid.

– M’agrada quan somrius així -confessa el jove nipó.

De nou el Joan s’encongeix per la vergonya i de nou en Kendo torna a riure sorollosament.

– Que en sóc de notes -diu quan tothom de nou el mira per tercera vegada.- Perdó…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *