05. Germanastres

Autoria: Ivan Lazarev

La veritable causa de patiment són les accions perjudicials, i la veritable causa de felicitat, les accions honorables. Donat que això és totalment cert, amb total fermesa abandonaré les primeres i practicaré les segones.

Quan l’Ivan surt del lavabo de la seva habitació la Kassia l’espera estirada sobre el seu llit. L’habitació que ocupa l’Ivan era l’habitació de convidats abans que es vingués a viure a la masia. Quan va venir, l’Helena i el Pere van decidir habilitar dues estances buides que tenien a les golfes i que mai no les havien donat cap us. L’estança més gran la van habilitar com una habitació per la Kassia i la Melània que entre les dues van decorar al seu gust. I l’estança més petita va passar a ser la nova habitació de convidats. Originàriament l’habitació no disposava de lavabo i en aquesta petita reforma van reduir les escales que pugen a les golfes a una escales de cargol per tal d’ampliar l’habitació i encabir un petit lavabo amb dutxa.

***

Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

– Què fas tu aquí? -pregunta m’Ivan en veure que la Kassia no es mou sobre el seu llit.
– Esperar-te.
– Ah… T’agrada sentir els pets dels altres a través de la porta?
– Mira que n’ets d’ordinari, eh? -diu la noia incorporant-se i recolzant el cap sobre el braç.- T’estires una estona amb mi?
– Passo! Segur que em vols fotre la bronca.
– No siguis idiota, només vull parlar amb tu. O és que ja no som amics?
– Digue-m’ho tu, perquè des de que han vingut aquests dos passes de mi.
– Ai! Estàs gelós?
– No diguis tonteries! De qui vols que estigui gelós?
– Sospito que del Kendo i, pel que sembla, de mi. Vine aquí, tonto, i parlem-ne tranquil·lament. Va…

La Kassia dibuixa el millor dels seus somriures mentre amb la mà lliure dóna uns copets sobre el matalàs tot convidant l’altre a estirar-se al seu costat. Al final l’Ivan no pot evitar riure davant la persistència de la noia, que quan s’ho proposa pot arribar a ser moooolt pesada. Arrossegant els peus s’apropa al llit i es deixa caure sobre el matalàs fent que la Kassia salti pels aires. Quan el moviment del llit cesa, recolza el cap sobre la panxa d’aquella. La Kassia juga amb els rínxols durant una estona guardant un silenci còmplice i l’Ivan tanca els ulls gaudint del moment, esperant que en qualsevol moment efectivament li caigui la bronca.

Tio… els dos sabem que t’agrada el Joan per molt que t’empenyis en negar-ho dia rere dia, any rere any.
– Què pesats que sou tots amb aquest tema!
– No, el pesat ets tu que no ho admets. I sincerament no sé què guanyes de tot plegat. Negar-ho en què nassos t’ajuda?

*

– Que no m’agrada! I si el tema de conversa va per aquí, casi que millor marxo.
– D’acord, no t’agrada. Però a cinquè sí que t’agradava…
– Joder! També m’agradava la vainilla i ara la detesto. La gent canvia, saps?
– I vas canviar just quan vas començar a viure en aquesta casa?
– Doncs sí, quan vaig començar a conviure amb ell i adonar-me que és un…
– Un què?
– Així com és ell!
– Com és?
– Tan embafador i tan…
– Maricó?
– Sí! Què vols que et digui!!
– Pffff!!
– Per què em preguntes si ja et saps la resposta i després no t’agrada sentir-la? Creus que sentiré diferent perquè m’ho preguntis mil vegades?
– Aspiro a que un dia em siguis profundament honest…
– Una altra vegada?
– I les que vindran!!
– Mare meva…

La Kassia continua acariciant els cabells de l’Ivan al temps que sospesa la següent pregunta.

– D’acord -diu finalment,- no t’agrada el Joan. Aleshores, per què tant d’enrenou per la seva tornada? No t’agraden els romanços empalagosos, ok, però si tan igual et dóna el Joan, què més dóna?
– Em molesta que estiguin mig follant davant meu tot el puto dia!!
– Per què?
– Perquè em molesta!
– I si tant et molesta, per què tornes a venir-te on estem? Podries quedar amb la teva colla d’amics de l’insti i llests! Serà per gent que coneixes!
– M’estàs fotent fora de casa meva?
– No. Només intento entendre com una persona que li molesta tant una altra la busca constantment…
– Jo no busco ningú…
– D’acord… Aleshores t’he de preguntar una altra cosa. Tens ganes de fotre-li la vida al Joan?

N’Ivan guarda silencia davant una pregunta que se li clava al cor ferint-lo.

02:01 pm

– T’ho pregunto -continua la Kassia- perquè igual la teva idea és fotre’l sistemàticament com vas fer durant tot sisè. Tens ganes de repetir la mateixa jugada fins que torni a marxar? És aquest el teu objectiu, que marxi de casa seva? Casa SE-VA. Et recordo que et va obrir la porta d’aquesta casa sacrificant prèviament la seva integritat física, i tu li pagues fotent-lo fora de casa seva? Va estar a punt de morir, recordes?

Silenci.

– D’acord. Suposem que és cert que no t’agrada, i que a més et resulta embafador. Després dels seus esforços, no mereix ni tan sols que li respectis i miris de fer la teva vida sense fotre’l cada tres per quatre?

Silenci.

– Sincerament, et conec i sé de sobres que no ets ni tan cretí ni tan egoista com vols pretendre fer-me creure. Per tant, ni crec que res del que estic dient tingui el més mínim sentit en tu. Sé que no voldries fotre la vida de ningú, i molt més la del Joan. Aleshores, quina explicació hi ha pel teu comportament? T’adones que durant tots aquests mesos estaves tranquil? I és arribar el Joan i una altra vegada amb la tonteria! Si no t’agrada i no ets un imbècil, quina explicació és la correcta?
– Poder sí que sóc imbècil…
– Bé, imbècil sí que ho ets, però em referia a que no ets un fill de puta…

Silenci.

– T’observo a l’insti i veig un noi que respecta tothom, que és valorat pel seu bon rotllo. Per què amb en Joan, qui t’ha donat aquesta oportunitat, ets diferent? Què té ell que mereixi rebre això de tu?
– No… jo no he dit que ho mereixi…
– Ja sé que penses que no es mereix res de tot això. Però, per què ho fas? Ajuda’m a entendre-ho!

*

L’Ivan aixeca les espatlles en resposta a la darrera pregunta de la Kassia.

– Vols que et digui que m’agrada? Et quedaràs més tranquil·la i em deixaràs en pau d’una vegada?
– No.
– Aleshores?
– Aleshores vull que em diguis el què sents de veritat.
– Que és…
– No sé, pesat! Digues-m’ho tu!!

L’habitació torna a omplir-se d’un silenci dens. L’Ivan sospesa la pregunta al seu cap. Sap la resposta, i la Kassia també la sap. A qui vol enganyar? Però per què tanta reticència a expressar en veu alta els seus sentiments?

– Suposem que m’agrada. Què?
– Què de què?
– Ni ell té interès en mi, i encara que el tingués som germans!
– Què? No, no sou germans!
– Com que no som germans? Bé, d’acord… germanastres…
– Tampoc!!

N’Ivan s’aixeca de sobre la Kassia i es gira per mirar-la.

– T’has tornat idiota com jo, o què?
– L’Helena i el Pere són els teus tutors, no els teus pares, idiota!!
– Tu què saps!
– Doncs sembla que més que tu!! Pregunta’ls-hi!!
– Que em van adoptar!
– Que et dic que no!

L’Ivan s’aixeca del llit i rebusca entre un dels calaixos de l’escriptori davant la finestra. Treu una carpeteta que apropa al llit i torna a tirar-se sobre el matalàs fent que la Kassia de nou voli pels aires.

– Mira que ets bèstia, eh!
– Calla!

De forma apresurada busca en la carpeteta l’informe amb la resolució del jutge i llegeix la informació amb atenció. De cop, la seva cara empal·lideix i es mira la Kassia de manera fixa durant un bon grapat de minuts. La Kassia espera pacientment que reaccioni.

– No som germans…
– Ja t’ho he dit.
– Com merdes vaig llegir aquest puto informe?
– Bé, estaves bastant alterat, Ivan, tampoc és…
– JODER!!!

*

La carpeteta amb tots els documents relatius a la denúncia, el judici i les resolucions, així com tota la documentació clínica i d’altres proves que es van aportar, travessa l’espai fins a estampar-se contra la paret. Tot de paperassa vola fins a caure sobre el llit.

L’Ivan s’aixeca i es passeja nerviós d’un costat a l’altre de l’habitació, mirant de tranquil·litzar-se sense massa èxit.

– Ivan…
– CALLA LA PUTA BOCA!

La Kassia s’aixeca del llit i es calça les sabatilles d’estiu.

– Vaig a buscar en Pere, estàs fora de control.
– NO!!

L’Ivan es llença contra la porta i la tanca de cop gairebé atropellant la Kassia. Les mans recolzades sobre la porta, respira afanosament i tot el cos li tremola lleugerament pels nervis.

– Ivan, m’estàs espantant -diu la Kassia mig plorant.
– No vull fer-te mal… -diu recolzant ara el cap també contra la porta.- No vull quedar tan ridícul davant de tothom… No li ho diguis a ningú.
– No és ridícul! Al contrari, t’honora el sacrifici que has fet per tal de respectar…
– Sóc un puto imbècil. Què merdes m’honora! Has vist com he tractat en Joan? Què té res del que faig contra ell d’honorable? JODER!!

N’Ivan arrenca a plorar desconsoladament i tot el seu cos es convulsiona amb les llàgrimes. Poc a poc les cames se li dobleguen i es va encongint sobre si mateix fins a quedar fet una pilota davant la porta, d’esquenes a la Kassia que darrera seu se’l mira sense saber què fer.

*

Des de darrera de la porta se sent com el Pere crida tothom a menjar. Poc a poc la Kassia avança uns pasos fins arribar on és l’Ivan. Quan s’ajup estén els seus braços embolcallant-lo de manera tendre. L’altre no s’oposa ni diu res, senzillament continua sanglotant entre pensaments i records que el cremen per dins.

– Crec que entenc el què deus estar sentint -diu la Kassia recolzant la galta sobre l’esquena de l’Ivan.- I en el fons, encara que de formes poc adients, crec que ho feies pel Joan. Saps que ell és molt legalista amb aquest tipus de qüestions i no volies posar-li contra l’espassa i la paret. D’acord, es podria haver fet millor, però sincerament, amb tot el que tenies i tens per pair, ho has fet el millor que has sabut, i jo em sento molt orgullosa de tu. I no t’ho dic per dir… ja saps que no funciono amb mentides d’aquesta mena.

Poc a poc l’Ivan es tranquil·litza encara que guarda silenci.

– L’he fotut la vida i l’he expulsat de casa seva. Encara no sé ni com acceptar això, i ara m’assabento que senzillament sóc imbècil i no sé llegir. Et juro que quan ho vaig llegir ho vaig veure claríssim. Però ja veig que aquesta demanda va estar denegada per serveis socials… En Joan i jo no som germans.
– Ivan, et vas equivocar, d’acord. I què faràs ara? Si t’obsessiones amb això continuaràs fent-te mal i fent mal al teu voltant. Hòstia! Para! Fer-s’ho per tu, pel Joan, per mi, per l’Helena i el Pere… que t’estimem i volem que comencis a ser feliç d’una puta vegada. Carregant tanta tensió només faràs que tirar-te més pedres a la teva teulada!

*

– Com ho faig? Si l’he liat fins a límits insospitats!!
– Parla-ho amb en Joan. Saps perfectament que és un tio molt comprensible i entendrà el teu error.
– Ni m’atreveixo… Em moro de vergonya!

Els dos guarden silenci i en Pere torna a cridar des de les escales que el dinar ja és a punt.

– Hem d’anar a dinar, Ivan. Ens estan esperant…
– Ves tu… jo necessito un temps. Pots excusar-me, sisplau?
– Jopeee… no vull mentir!
– Sisplau…
– … – la Kassia arrufa les celles.- D’acoooooord… Però quan acabi de dinar pujo i acabem la conversa. Pacte?
– Pacte. Gràcies…

Els dos s’aixequen del terra i la Kassia surt de l’habitació. Abans de tancar la porta veu com l’Ivan es llença sobre el seu llit i arrenca de nou a plorar.

– Quina merda… -diu en veu baixa abans de baixar cap el saló.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *