04. Senpai

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

En incontables vides passades he acumulat diverses classes d’accions perjudicials i com a resultat hauré d’experimentar el patiment de renaixements inferiors. Donat que això és insuportable, em refugio amb sinceritat en Buda, el Dharma i la Sangha des de la profunditat del meu cor.

L’estany que presideix el centre del jardí dels Puig és una enorme piscina natural sobre la qual van construir una vora de pedra natural que jugués en sintonia amb les pedres que s’hi van trobar. Una enorme roca separa l’estany en dues parts clarament diferenciades, la banda dreta de la qual està destinada a uns peixos de colors que neden de forma animada deixant anar centelleigs amb els raigs de sol que impacten sobre les escames. En Kendo, seu a la vora de la banda esquerra de la piscina, destinada a l’oci de la família, i es remulla els peus mentre es delecta amb l’espectacle de colors que regalen aquells peixos.

***

Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Quan les seves reflexions sobre la roca, l’estany, els peixos i les intencions s’esgoten es mira la Kassia i el Joan. Fa una estona semblava que parlaven seriosament però ara s’estan besant amb la dolçor pròpia que el Joan imprimeix a tot el que fa. Bé, no… La Kassia acaba d’emocionar-se i en Kendo no pot evitar riure. “El pobre Joan no té sort, només es troba amb persones passionals”, pensa per si mateix.

Això li connecta amb el primer petó que va viure amb en Joan. Portava poc temps a casa seva, allà al Japó i, era estiu com ara. La temperatura entre Tokyo y Barcelona no és pas tan diferent, així que la sensació de la calor era just com aquesta, poder una mica més perquè era juliol, finals de juliol. Els Nakamura viuen en un pis en el centre del barri Shinjuku, un barri que conjuga entreteniment amb un dels districtes empresarials més importants de la ciutat i que ostenta l’estació de trens més transitada del món, arribant a passar fins a dos milions de persones cada dia.

Així, els Nakamura viuen en un pis gran en les plantes superiors d’un dels gratacels més alts, amb unes vistes espectaculars a la ciutat que va ser el delit des del primer moment d’un Joan encantat amb les sorpreses que li oferia aquesta nova ciutat.

Aquell dia de finals de juliol en Kendo es va trobar en Joan delectant-se de nou amb les vistes des del finestral del menjador; amb les mans recolzades sobre el vidre. Recorda que va pensar que quan la mare veiés les marques segur que s’agafava un bon enfadament.

*

En Kendo havia descobert la seva orientació feia un parell de mesos, després de la seva primera experiència sexual frustrada amb una noia de classe. Va ser aleshores quan va descobrir que els cossos de femella no li despertaven absolutament res. Però tot i que es va descobrir com homosexual encara no havia sortit de l’armari, ni davant de la seva família ni al col·legi, ni tampoc tenia la intenció.

Des del primer moment que va creuar les mirades amb en Joan va sentir alguna cosa per ell i en veure’l allà, amb aquell somriure tan generós i gaudint d’aquelles vistes que per ell eren ja tan quotidianes, no va tenir cap dubte. Es va apropar al noi i va posar les seves mans sobre les del Joan, recolzant la seva barbeta sobre l’espatlla de manera suau per no clavar-li. En Joan va acceptar aquesta aproximació i durant una estona els dos van gaudir de les vistes de la ciutat japonesa i d’aquell contacte compartit que anava excitant un Kendo amb una curiositat sexual creixent.

– M’agrades -va dir finalment en Joan en un perfecte japonès.

En Kendo va somriure satisfet per la confessió de l’altre i en resposta va besar la seva galta; i les pessigolles van fer riure un Joan que encara era verge, a diferència d’en Kendo, i mostrava sense miraments una innocència i vergonya que encara excitaven més el noi.

– Vols jugar amb mi al llit, Joan? -es va atrevir a preguntar.
– M’agradaria… -va respondre tímid l’altre.

Sobre el llit de la seva habitació en Kendo va besar per primera vegada en Joan i va gaudir. El primer petó amb un noi. Un petó com el que comparteixen la Kassia i el Joan.

*

– Què? T’agrada veure com el Joan es besa amb altres persones?

El Kendo obre els ulls sobtat per la veu que li parla i es mira la cara de l’Ivan que ara es repenja sobre la seva esquena.

– A tu què et passa? -diu quan es refà del susto inicial.- Creus que em molesta veure feliç en Joan? Aparta de sobre meu o començaré a pensar que també t’agrado jo!
– Becs! Un moment… “també”? Qui se suposa que m’agrada?!

El Kendo riu davant la innocència i murmura unes paraules en japonès.

– Kendo -interromp un Joan sortit del no-res,- sisplau, no facis això. És molt desagradable que et parlin en una llengua desconeguda.
– Perdó, senpai -diu ràpidament en Kendo tot incorporant-se.- No us he sentit venir…
– I no sóc el teu senpai, deixa de dir-me així… Si ni tan sols sóc més gran que tu! -riu en Joan.
– Tu sempre seràs el meu senpai.

El Kendo pronuncia aquelles paraules amb respecte i humilitat.

– Què és un senpai? -demana la Kassia intrigada.
Senpai i kohai són les fórmules japoneses informals que tenim per descriure les relacions interpersonals dintre dels instituts (bé, i de qualsevol organització formal) -explica en Kendo.- Un senpai és la persona de major experiència, jerarquia, nivell i edat que ofereix assistència, amistat i consell al membre just arribat o sense experiència, el kohai, el qual ha de mostrar agraïment, respecte i lleialtat personal. Tot i que es basen en una jerarquia, aquests conceptes s’usen amb estima, no tant com una posició de superioritat; així, ser reconegut com a senpai és un honor que s’ha de guanyar.

01:32 pm

La Kassia assenteix amb el cap davant les explicacions del company.

– Poder en Joan no té més edat que jo -continua,- però vaig necessitar molts pocs dies per adonar-me que té una saviesa molt més gran que la meva i que la de la majoria de persones que conec (adults inclosos). Per mi és el meu senpai i m’agrada emmirallar-me en ell per aprendre a ser millor persona.
– Maaare mevaaa… -exclama l’Ivan portant-se les mans a la cara.- Quina cursilada més gran! Sou insuportables quan us poseu així. Mira, m’han entrat ganes de cagar només de sentir-te.

Quan diu això s’aixeca i a grans passes entra dins la masia davant la perplexitat de tots els companys.

*

– Avui està idiota total -diu la Kassia.- Vaig a veure quina mosca l’ha picat… Ho sento. Encara que no ho sembli és molt bona persona…

El noi accepta la disculpa negant amb el cap per treure ferro a l’assumpte. Quan la Kassia marxa en Joan convida en Kendo a estirar-se de nou sobre la gespa en una ombra que es projecta des de l’arbrada. Els dos es col·loquen de manera que en Joan queda entre els braços d’en Kendo.

– La relació entre l’Ivan i jo és una mica complexa -explica el Joan després d’un silenci.- Ha patit molt des de ben petit i alterna comportaments afectius amb comportaments esquerps. És difícil tractar-lo la major part del temps. Ens vam conèixer a cinquè i després de molts desencontres vam iniciar una relació d’amistat tot i que sentíem estima mútua. Quan va venir a viure a casa la relació cada cop es va distanciar més i em consta que no va encaixar bé el fet que marxés al Japó…

En Kendo escolta atentament les explicacions d’en Joan.

– Com és que viu a casa vostra?
– Bé, és una llarga història i no em correspon a mi explicar-la. Ha patit molt durant la seva vida i m’agradaria que estiguessis per sobre de les seves sortides fora de lloc; només vol cridar l’atenció. No ho justifico, només vull interpelar a la teva compassió.
– Sincerament, no m’agrada com et mira ni com et tracta. No tinc problema en respectar-lo sempre que…
– Sisplau… no m’ho posis més difícil…

En Kendo s’incorpora i mira amb sorpresa el seu company.

– Que no t’ho posi més difícil? El què?
– La tornada a casa… -el to del Joan és trist.

*

En Kendo abraça suaument el Joan entre els seus braços.

– D’acord… Si per tu això és important miraré de deixar a un costat la meva ràbia. Espero algun dia poder entendre’t el que em demanes exactament i per què tens tants miraments amb aquesta persona.
– Gràcies -somriu el Joan encara amb la tristor reflexada als ulls.
– Però a canvi vull que m’acceptis d’una vegada com el teu kohai, per mi seria tot un honor sentir-me reconegut per tu. Ara que estem a casa teva i al teu país no tens excusa… -somriu.

En Joan riu vergonyós.

– Si tanta il·lusió et fa, t’accepto com el meu kohai
– Ara estic sota la teva responsabilitat…

En Joan riu.

– Em consideris o no el teu senpai, no deixaré de mostrar-te el meu afecte profund cap a tu, i tot el que estigui a la meva mà que pugui fer per tu ho faré sense cap mena de dubte, per sobre de mi si fos necessari.
– Joan… en qualsevol moment siguem on siguem, compta amb mi si necessites ajuda. El meu afecte cap a tu també està per sobre de mi…

En el silenci, en Kendo i en Joan s’abracen de nou i deixen passar l’estona fins l’hora de dinar, entre estimes i afectes…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *