03. Sota l’arbrada

Autoria: Joan Puig i Cadafalch

La meva respiració és com la boira a punt d’esvair-se, i la meva vida, com la flama d’una espelma a punt de que l’apagui el vent. Donat que res garanteix que avui no pugui morir, ara és l’únic moment per dotar de sentit ple la meva vida i assolir la il·luminació.

*

El jardí de la masia és un espai clarament dividit en tres zones. En sortir de l’edifici la primera part del jardí acull terrasses i grans jardineres cobertes de plantes aromàtiques, herbes de tota mena i flors de colors variats que l’Helena s’encarrega de cuidar amb la ben estimada ajuda d’en Pere. Al mig un estany natural ben gran presideix la zona d’esbarjo, amb una aigua cristal·lina i pura. Finalment, la part del darrera del jardí és una zona arbrada que projecta una ombra molt desitjable durant els mesos d’estiu de manera que el centre queda presidit per una taula rodona i uns bancs que segueixen la forma circular, tot de pedra.

***

Dilluns, 21 de juny de 1993
Torre del Rellotge, Sants, Barcelona

Després que el Kendo i el Joan s’instal·len, la resta del matí transcorre entre anècdotes, regals, riures i afectes… Massa afectes… que acaben exasperant l’Ivan. Al jardí, sota l’arbrada, els quatre joves xerren animadament amb unes begudes fresques, estirats sobre la gespa.

– Em fa molta il·lusió tenir-te de nou a casa -confessa la Kassia intentant trobar el cel a través de les branques i l’espesa fullaraca dels arbres.

Per resposta, en Joan col·loca la mà sobre la panxa de la Kassia i la frega suaument de manera que genera una sensació molt agradable que la Kassia gaudeix tancant els ulls.

– Sí -diu,- moltíssima il·lusió! -riu.
– A veure… aquí esteu tots liats? -pregunta de cop l’Ivan.- Aquest plasta -diu assenyalant el Kendo- que no deixa el Joan ni quan va al lavabo. I ara tu, Kassia? Em sento exclòs! -arrufa les celles.
– Doncs rebaixa la teva hostilitat i gaudeix del moment! -respon la Kassia.
– No, gràcies!
– De vegades no t’entenc! Et va costar sortir de l’armari però ho vas fer. T’agrada el Joan i…
– A mi no m’agrada el Joan! Fins i tot jo sent homosexual sento vergonya de tant marica que és!

De cop es fa el silenci entre els quatre i tothom es mira n’Ivan que de cop s’adona del seu comentari.

– Tu ets idiota! -crida la Kassia apartant la mà del Joan i incorporant-se per donar un cop de puny l’altre.- Torna a fer un comentari així i et desheredo de la meva amistat! Idiota!

12:10 pm

En Joan es mira l’Ivan amb preocupació i al cap d’una estona aquest el parla amb un to de veu apagat.

– Perdona…

En Joan, que també s’ha incorporat, nega amb el cap i mira de somriure tot i la tristor que sent respecte el comentari, però l’Ivan ni el mira ni el torna el gest, la qual cosa fa sentir encara pitjor el Joan. En Kendo també s’asseu al costat del Joan i l’abraça pel darrera, d’alguna manera conscient del sentiment tot i no veure-li la cara. En Joan agafa la mà del Kendo inconscientment i li estreny per tal de donar-se forces. En l’acte no pot evitar somriure tímid.

– A això em refereixo! -crida de nou l’Ivan.- Podeu parar de fer el maric… això!?
– El què? -pregunta en Kendo.- Donar-nos afecte? És això el que et molesta?
– Em molesta haver d’aguantar la teva cara, però a banda d’això, sí. No cal que estigueu tota l’estona fregant-vos com a desesperats!
– Vale ja! -crida en Joan.- Sisplau -afegeix després d’un silenci,- no et tornis a dirigir d’aquesta manera al Kendo. De fet, no m’agrada la forma en què expresses el teu malestar, però si tan greu et sap que ens estimem davant teu, procurarem evitar-ho fer. D’acord?
– Què? -crida ara en Kendo.- Per què? No vull haver-me de tallar perquè estigui al davant aquest tio gelós!
– Jo no estic gelós, senzillament feu pena!
– Tu sí que fas pena!

*

– Vale ja! -torna a cridar en Joan.- No pot ser que el primer dia que ens trobem totes estiguem així!
– No sóc una tia! -crida n’Ivan.- Parla bé!
– Ni jo sóc un tio com per dir “tots”! -crida ara la Kassia.
– A mi què m’expliques? Fotre-li la bronca als intel·lectuals que van fixar les normes lingüístiques!
– Que m’ho digui el tio que escriu amb més faltes d’ortografia em toca el que no sona, idiota!
– Deixa d’insultar-me!
– Deixa d’insultar-nos tu a TO-TES!!
– Estic fins els nassos de la merda aquesta del feminisme!
– I jo estic fins els nassos de tu, idiota!
– QUE NO EM TORNIS A DIR IDIOTA!!
– JA ESTÀ BÉ!! -crida més alt el Joan.- És necessari tot això? -pregunta clavant una dura mirada sobre l’Ivan.
– Et podries haver quedat al Japó! Just arribes i tot es va a la merda!

L’Ivan s’aixeca i marxa corrents cap a la masia deixant un silenci pesat darrera seu. Les llàgrimes es deixen veure en els ulls del Joan que se sent dolgut per la situació. I la Kassia i el Kendo no saben com reaccionar a la situació inesperada. Així, la incomoditat es fa palpable durant uns instants.

– Joder… em sap molt de greu, Joan -diu la Kassia amb la veu apagada.
– Tu no tens cap responsabilitat d’això que ha passat, bonica -somriu en Joan mirant de centrar-se en ella per sentir-se millor.

La Kassia es posa a plorar de cop.

*

– Ei…
– No, no ploro per mi. És que em sap molt de greu que et digui aquestes coses i que tornis a patir com abans de marxar… Sé que en gran part vas fugir al Japó per no haver-te de creuar amb l’Ivan. En aquest temps m’he sentit responsable de parlar amb ell i mirar de fer-li entendre que s’equivoca. I semblava que ho havia entès, però…
– Kassia -diu en Joan agafant-li de les mans.- No carreguis sobre tu aquesta responsabilitat. Ningú més que ell és responsable de gestionar-se i aprendre a conviure amb la seva frustració. No sé en quin moment em vaig creure que la distància física l’ajudaria a madurar en aquest sentit, però ja veig que no…

En Kendo es torna a abraçar pel darrera amb el Joan i des d’allà acaricia la galta de la Kassia que, davant el gest, somriu de forma generosa i honesta.

– Sou un encant, els dos -diu la noia.
– Tu sí que ets un encant -diu ara en Kendo.- I estic d’acord amb el Joan, no carreguis allò que no et correspon.

Els tres somriuen i durant una estona s’acaricien en silenci.

– I què li passa a l’Ivan perquè sempre estigui enfadat? -pregunta el Kendo de cop.
– Ha patit molt i l’han maltractat tota la seva vida -explica en Joan.
– Crec que sent por… -afegeix la Kassia.
– Por? -pregunta en Kendo.
– A que el decepcionin de nou.
– Ah… El millor atac és una bona defensa?

La Kassia i el Joan riuen.

– És al revés -explica en Joan.- La millor defensa és un bon atac.
– Ah! Això! -riu ara en Kendo.- Per una vegada que em sé una expressió…
– Aprens molt ràpid! -diu en Joan besant-lo als llavis.

*

La Kassia se’ls mira amb gelosia i quan s’adona es mou inquieta. Els dos companys se la tornen a mirar com si d’alguna manera s’adonessin dels seus sentiments.

– Què hi ha exactament entre vosaltres? En aquests darrers mesos ha canviat alguna cosa?
– Canviat? -pregunta en Joan.
– Sembla que esteu més… més…
– Enamorats? -completa en Kendo.
– Esteu sortint?

En Kendô i en Joan es miren i després és en Joan qui parla.

– Ens agradem mútuament i hem compartit les nostres primeres experiències sexuals junts. Tenim una profunda relació d’amistat i també una bonica relació sexual, però després de parlar-ho obertament vam decidir quedar-nos així per una qüestió pragmàtica. Al cap i a la fi arribarà un moment que cadascú visqui en un país bastant allunyat l’un de l’altre i no volem complicar-nos la vida.
– I el sexe no afecta la vostra relació d’amistat? -pregunta una Kassia encara més encuriosida.
– Fins ara no ha estat així. Mirem de respectar les necessitats de l’altre, els tempos… En Kendô és més actiu així que en un moment vam decidir que la nostra relació fos oberta per tal que cadascú pogués satisfer les seves necessitats, per exemple.

– Si no esteu sortint no té perquè ser una relació exclusiva, no?
– Bé, sóc del parer que les coses s’han de parlar i pactar. Pressuposar que les relacions són d’una forma per l’etiqueta que se li posa és un perill. Suposo que és molt lícit pensar en una relació merament sexual i exclusiva, si les parts així ho decideixen. No crec que hi hagin fórmules correctes i incorrectes. Tot és vàlid sempre que sigui consensuat.
– Però aleshores… -continua la Kassia mirant-se la parella abraçada davant seu.- Si la vostra relació és merament d’amistat i/o sexual, que estigueu abraçats no confon?

*

El Joan es mira la Kassia per uns instants. Quan entén els sentiments de la noia s’incorpora i a quatre grapes s’apropa on és ella.

– A qui ha de confondre? A nosaltres no ens confon. També m’abraço amb els pares i no surto amb ells… Vols una abraçada?
– Qui? Jo?

Fa molts anys que el Joan coneix la Kassia i sap que és molt orgullosa per acceptar quan vol una abraçada, o carícies d’alguna mena. No pot evitar somriure quan la Kassia es fa la despistada davant la pregunta d’ell.

– Vine aquí… que jo sí que necessito el teu escalfor -diu el noi somrient.
– Perquè tu ho necessites… -diu la Kassia fent-se una piloteta entre els braços del Joan.

En Joan i el Kendo riuen còmplices i els dos fan mimos i carícies a una Kassia que es deixa fer.

– De vegades sento gelosia de la vostra relació -reconeix.
– Això és perquè encara no heu tingut temps d’estar-vos tranquils -explica en Kendo.- Voleu que us deixi una estona? A mi no m’importa…
– Gràcies -respon en Joan amb una veu dolça que acompanya amb un somriure encantador.

En Kendo torna un somriure generós i s’aixeca de la gespa tot espolsant-se el cul. Després s’apropa a l’estany i traient-se les sabates es remulla els peus contemplant amb tranquil·litat el blau del cel.

– Em cau molt bé, el Kendo -diu la Kassia que s’acomoda entre els braços del Joan de nou els dos estirats.
– A mi també! -riu en Joan.

La Kassia també riu davant l’ocurrència de l’altre.

– Vull dir… que és molt bon tio i que m’alegro que estigui amb tu.

12:49 pm

En Joan observa la Kassia que és a un pam d’ell. Primer mira detingudament cada ull, el de color verd com la gespa, i el de color marró. Després es mira les piguetes que té escampades pel rostre de forma ben curiosa i somriu delectant-se. Finalment es mira els llavis de la noia fins, però temptadors, i no pot evitar mossegar-se el seu en un desig de besar-los. Quan la torna a mirar als ulls, la Kassia s’apropa a ell i el besa suaument. En Joan tanca els ulls lentament, assaborint cada moviment, cada humitat que traspassa la carn i l’arriba al cor.

– Què sóc jo per tu, Joan? -demana de cop la noia.
– Tu sempre ets la Kassia per mi, bonica. La noia preciosa que va compartir classe amb mi, que se’m va apropar quan tothom em rebutjava. La mateixa noia per la qual continuo sentint una estima i un amor profunds, més enllà de l’amistat. La noia dels ulls de diferents colors que m’omple d’alegria el cor cada cop que la miro i em torna la mirada. La noia més bonica del món, especialment aquí -diu posant suaument un dit al cor.

La Kassia somriu amb les paraules del Joan.

– Però va ser amb en Kendo que vas decidir perdre la virginitat, quan em pensava que seria amb mi… Durant molt de temps et vaig esperar i mai no em vas mirar en aquest sentit. I després marxes i el primer…
– No… “el primer” sona despectiu com si fos un qualsevol, però en Kendo no és un qualsevol.
– Tens raó, perdona…
– No. Entenc el què vols dir, només volia fer la puntualització.

La Kassia assenteix amb el cap mentre en Joan se la mira reflexiu.

*

– No t’agrado? -insisteix la noia.
– M’agrades moltíssim.
– Físicament, dic.
– M’agrada el teu físic, però entenc que preguntes si sento desig cap a tu, no?
– Sí.
– Clar que el sento.
– I, doncs?
– La veritat és que fins ara em pensava que tu no en volies. Quan m’has dit que abans de marxar al Japó m’havies estat esperant… m’ha sorprès. Intento recuperar els moments però a la meva memòria ve com una mena de rebuig de tu cap a qualsevol contacte que pogués insinuar un mínim de desig. Et vaig llegir malament?
– Probablement no… Sempre m’ha fet cosa perquè la mama… bé, i la seva malaltia…
– Entenc.
– Però esperava superar-ho amb tu. Amb tu em sentia molt bé i segura.
– Doncs sento no haver-ho entès així… Perdona.
– Tampoc no vaig ser massa clara -riu la Kassia per treure ferro a l’assumpte.

En Joan agafa les mans de la noia i se la mira directament als ulls amb estima i una calma encara més marcades de l’habitual.

– Digues-me, Kassia, tu com estàs amb mi? Hi ha res que pugui fer per rectificar-me en el meu error?
– Què? No, no… No t’ho dic per això!! És només que… volia saber com estaven les coses entre tu i jo.
– Com voldries que estiguéssim?
– Quan et veig amb el Kendo, aquesta complicitat i aquesta estima tan evident, sento una mica d’enveja. Jo també voldria.

En Joan apropa el nas a la galta de la Kassia i el frega suaument. La noia riu davant les pessigolles.

– Joan…
– Digues, bonica -diu en Joan mirant-se-la amb els ulls més brillants encara.
– Què som tu i jo?

En Joan somriu davant la pregunta.

*

– Em costa molt definir-me amb etiquetes… Si he de definir la nostra relació segur que t’acabo molestant d’alguna manera, però ho intento. T’estimo profundament i vull seguir al teu costat com fins ara i, especialment, com estàvem abans de marxar al Japó. Entenc que la meva forma d’entendre les relacions pot despistar, però la presència del Kendo no canvia absolutament res del que sento per tu.
– I si no vull que estiguis amb el Kendo?

– Kassia, això no et correspon decidir-ho a tu. La relació amb el Kendo és entre ell i jo, i ningú més té capacitat per actuar-la. T’estimo i vull estar al teu costat, la qual cosa no vol dir que carregui amb la teva motxilla, perquè ja tinc la meva. Jo desitjo estar amb tu sempre i quan això no signifiqui haver-me d’anular o fer mal a d’altres persones que m’estimo. Entendria que per tu no sigui viable estar amb mi si m’estimo altres persones, i entenc que em puguis rebutjar. No m’ho prenc com una cosa personal, ni molt menys, perquè sento la teva estima de forma profunda. Tu tens els teus valors i això no et fa ni millor ni pitjor; ets la Kassia i tota tu ets molt bonica per mi.

– Com funcionaria per tu això?
– El què?
– Que tinguis una relació amb el Kendo, i una altra amb mi…
– Igual que quan ens ho vam plantejar amb l’Ivan.
– Amb l’Ivan no hi havia tant…
– L’Ivan em va acabar rebutjant i això va ser còmode per tu. No és el cas del Kendo, però els principis són els mateixos.

*

– Però abans has dit que amb el Kendo només és una relació sexual.
– Si per tu “relació sexual” vol dir “només” és que poder no és l’etiqueta correcta. No veig massa diferència entre…
– Entre jo i el Kendo?
– Entre l’estima que sento per cadascun. No sabria dir què vol dir “més” o “menys”. M’estimo més a la mama o al papa? Sento coses diferents però iguals alhora. Són formes d’estima i no vull crear jerarquies ni desequilibris de poder. Per mi totes les persones són igual d’importants. No vull haver d’escollir ni de fer mal deliberadament a ningú.
– I si et dic que m’estàs fent mal?
– No, amor. T’està molestant la meva forma d’estar al món. Entenc que no t’agradi i que tu vulguis una altra cosa que difícilment et podré donar.
– Per què? No dius que m’estimes?

– Sí, però en cap cas he entès mai l’estima com un joc de submissió relacional. Jo no vull deixar de sentir les coses, no vull reprimir-me i vull sentir que la llibertat és un valor clar en les meves interaccions, en els dos sentits. Procuraré no penjar-te mai la meva motxilla emocional ni carregar-te amb les meves inseguretats. Acceptaré tot el que sorgeixi de tu de forma espontània i assumiré la meva gestió emocional perquè res del que digui i faci no et generi malestar. Vull contribuir activament a la teva pau i a la teva felicitat. Castrar-te i posseir-te no em farà sentir millor i, pitjor encara, t’estaré fent mal.

*

– Poder és que no m’estimes tant…
– Si em diguessis que no t’agrada el color dels meus cabells no aniria a una perruqueria a tenyir-me’ls perquè m’agrada el color dels meus cabells i perquè no vull haver de transformar-me a mi per encaixar en un motlle imposat des de fora. Això vol dir per tu que no t’estimo? És la teva decisió. Lamento que pensis així…

En Joan es mira la Kassia amb la tristor reflexada al rostre.

– Jo tampoc vull que m’imposis el poliamor.
– No t’ho imposo. Ja t’he dit que si no vols aquest model relacional és molt legítim que em diguis que no. I està bé. Jo igualment faré tot el possible per estimar-te millor. Canviarà l’etiqueta però no pas el que sento per tu -torna a somriure en Joan.- No actuaré diferent perquè em diguis que ets monògama, perquè això no et defineix. Tu ets molt més que aquesta etiqueta i poder no ens entenem amb la forma relacional que volem cadascú, però Kassia és Kassia i és bonica -riu.

– Et dóna igual no sortir amb mi?
– Què vol dir “sortir” per tu?
– Respon primer la teva pregunta?
– Canvia la nostra forma de relacionar-nos en fet de sortir? Ser parella canvia la forma d’estimar-me o d’estimar-te? M’és igual l’etiqueta que ens col·loquem; t’estimo i faré tot el possible perquè et sentis en pau i feliç. Per mi la Kassia és la Kassia tant si m’estima com si no; no necessito que sigui recíproc per estimar-te. T’estimo tant si vols sortir amb mi com si no, tant si vols tenir sexe com si no. Canvien algunes activitats, però el que sento no. Per mi sortir o no sortir no implica res, no canvia res, no significa res.

La Kassia reflexiona sobre la conversa que estan mantenint.

*

– Per mi sortir és una forma d’anunciar al món el nostre compromís. És com casar-se; en realitat no cal per tenir una vida de matrimoni i convivència, però és un compromís que comparteixes amb el món. Com els vots que feu els budistes davant d’un Mestre i de la Sangha.
– D’acord. Em sembla un punt interessant. I què significa per tu estimar?
– Eh?

La Kassia abaixa el cap i mira al terra…

– M’estimes com sóc o com la idea del què t’agradaria de mi? -insisteix en Joan.- Escolta Kassia, entenc que el que t’estic proposant fa por perquè una relació tancada, exclusiva és un espai de seguretat on les coses estan més o menys controlades i per tant hi ha un mínim de garantia de que no patiràs. Almenys a priori o en la teoria… Haver de deixar anar la persona que estimes és difícil i un repte personal, perquè les ferides, les inseguretats i els dubtes es fan com més reals. No vol dir que en una relació tancada no existeixin, sinó que es tapen.

La Kassia s’agafa del dit de la mà del Joan sense deixar de mirar el terra.

– Jo et vull feliç i faré tot el que està a la meva mà per contribuir-hi. I si alguna vegada sents gelosia, pots parlar amb mi i estaré encantat d’ajudar-te com sàpiga. No tinc por a les dificultats que puguin venir i, al contrari, em genera desconfiança fingir que no existeixen les pors i les inseguretats tant en l’un com en l’altre. Jo tampoc sóc perfecte i tinc dubtes de tot plegat. Només vull viure des de la coherència i des d’una base de respecte, consens i comunicació transparent.
– Millor deixa de parlar perquè al final em convenceràs… -diu la Kassia amb la boca petita.

*

En Joan riu i s’abraça a la Kassia petonejant-la vàries vegades a la galta.

– Aiiii!! -es queixa aquella.- Per què no pots ser una persona normal!?

En Joan riu de nou.

– T’agradaria si fos normal?
– No ho sé! No, m’agrada com ets… El meu problema és que no sóc tan guay com tu ino sé si jo serveixo per això del poliamor. Ho he parlat molt amb la teva mare i m’ha explicat què és i el principi ètic que el fonamenta. D’acord. Però… què faig amb tot el que tinc aquí? -diu assenyalant el seu front.

– Escolta’m… Per què no senzillament fluïm amb el que passi a cada moment. Si et ve de gust abraçar-me, m’abraces. Si et ve de gust dormir amb mi, m’ho proposes. Si et ve de gust no veure’m, m’ignores… Jo faré el mateix respectant els límits que tu vulguis posar-me. Si no vols contacte físic per la meva part, per exemple.
– No. A priori no hi ha cap límit, però em reservo el dret de posar-ne si em sorgeix alguna situació que m’incomodi.
– D’acord… -riu en Joan.- Aleshores, puc besar-te?
– No sé… prova…

En Joan riu de nou al temps que s’apropa a la Kassia. La mira directament als ulls i ella poc a poc dibuixa un somriure més gran. De forma lenta els llavis d’una i de l’altre es freguen de forma subtil i en Joan es delecta jugant amb aquesta subtilitat durant una estona. És la Kassia qui finalment moguda per la passió que li neix de dins que el besa més intensament. Els dos tanquen els ulls i els ocells piolen fort per omplir el silenci que el petó deixa sota l’arbrada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *